Extremoduro - So payaso

L'any 1987 a Plasencia (Extremadura) Roberto Iniesta, després de deixar el grup Dosis Letal, contacta amb el baix Gonzalo Salo i el bateria Luis Von Fanta i així neix Extremoduro. Com gravar un disc és car decideixen vendre butlletes  a 1000 pts (6 €) al Bar Simetría, propietat de Robe, per poder-ho finançar i d'aquesta manera, a començaments de 1989 graben la seua primera maqueta de 7 temes i 1000 còpies als estudis Duplimatic de Madrid, en la qual ja s'hi inclouen temes que seran futurs clàssics de la banda com "Jesucristo García" i "Extrema y dura". Amb aquesta darrera cançó va ser el primer contacte que vaig tenir amb el grup gràcies al progama de TVE2 Plàstic de David Bages i Tinet Rubira on van tocar-la i la vaig gravar en cassete. Per tal de facilitar el directe Robe deixa la guitarra i agafa el lideratge, Salo passa a tocar la guitarra i es fitxa al baix Carlos el Sucio.

Després de quedar tercers en el concurs Yamaha el segell Avispa es fixa en ells i publiquen el primer disc "Tú en tu casa, nosotros en la hoguera" (1990). El disc contenia bàsicament les mateixes cançons que la maqueta i va ser gravat amb pocs mitjans i massa ràpid de manera que no els va acabar de fer el pes tal com va quedar. El 1994 el van remesclar per tornar-lo a publicar amb el títol de "Rock transgresivo". Se'n va extreure el single "Decidí".

Les negociacions amb Avispa per al segon disc no van prosperar i decideixen rescindir el contracte, així que abandonen Avispa i fitxen per la independent Área Creativa amb la qual publiquen el segon disc "Somos unos animales" (1991). Iniesta mostrava una enorme capacitat per escriure unes lletres fora dels tòpics musicals i la música tenia el rerefons del rock urbà o rock radical però amb un fons més aviat poètic, ells en deien rock transgressiu. Se n'extreuen els singles "Quemando tus recuerdos" amb un solo de vespino al final i "Tu corazón" i compta amb la participació de Rosendo en dos temes "La canción de los oficios" i "Perro callejero". Sense cap mena de promoció comercial el disc va vendre 8000 còpies i els Extremoduro començaven a prodigar-se en directe acollint cada cop un públic més entregat. Tanmateix els problemes amb l'heroïna podia a fer que els concerts fossin imprevisibles...

Per discrepàncies amb els drets d'autor i la promoció deixen Área Creativa, fitxen per DRO i editen el doble elapé "Deltoya" (1992). El disc, considerat per a molts com el millor del grup, els obre les portes de la popularitat però continuen sent un grup massa transgressiu per a les emissores comercials i per a un públic en general que aquell any escoltava Rosario, Manolo Tena, Joaquín Sabina, Antonio Vega i Alejandro Sanz. És un disc diferent, originàriament fou ideat per Robe Iniesta i els seus amics però per problemes contractuals va haver de sortir publicat sota el nom d'Extremoduro. Se n'extreuen el singles "Ama, ama, ama y ensancha el alma" i "Sol de invierno" amb portada dibuixada per Azagra. Ariel Rot toca la guitarra a "Volando solo".

Les drogues no són bones aliades i Extremoduro paga els efectes i la banda es desintegra. Luis, Carlos i Salo deixen la formació i Robe hi posa els components de Los Q3, un projecte seu paral·lel. Amb Jorge el Moja a la bateria, Ramon Sogas Mon al baix i Eugenio a la guitarra publiquen el quart disc "¿Dónde están mis amigos?" (1993). En ell continuen experimentant amb el seu so incorporant la veu femenina de Belén Pérez i segueixen creixent en fans i públic però encara en circuits underground. El gener de 1995 toquen a l'Estudi d'Alcoletge. En la majoria de temes hi participen Selu i Fernando Madina de Reincidentes i hi trobem cançons com "Estoy muy bien", "Los tengo todos" amb Iñaki Uoho Antón de Platero y Tú a la guitarra o "Pepe Botika (¿Dónde están mis amigos?)".

"Pedrá" (1995) és una cosa estranya, és un disc ideat per Selu de Reincidentes gravat el 1993 amb una única cançó de mitja hora en què Robe dona curs a tot el que li passa pel cap. Sorgeix a partir de la gira conjunta amb Platero y Tú i hi participen Iñaki Uoho Antón a la guitarra, teclats i percussió, Dieguillo al baix, Gary a la bateria i Selu amb el saxo. En aquest únic tema molt experimental també hi passa Fito Cabrales amb la guitarra flamenca. La portada és del dibuixant Ramone. DRO va considerar el projecte massa arriscat i es va negar a publicar-lo en un principi i per això va estar dos anys a la nevera, fins que Extremoduro començava a arribar més públic. Durant la gira d'aquest 1995 sorgeixen nous problemes amb la banda ja que Robe exerceix com a absolut líder personalista i es nega a repartir els diners a parts iguals entre els músics i no para de ser un anar i venir de músics que acompanyaven a Robe. Finalment es queden Ramon Sogas Mon com a baixista, Alberto Gil Capi com a bateria i Iñaki Milindris Setién a la guitarra, a més Iñaki Antón s'instal·la definitivament al grup. Robe recita "No" en el disc "Supone Fonollosa" (1995) d'Albert Pla.

I ara sí que sí arribem al cim de la seua popularitat, amb "Agila" (1996) es col·loquen entre els grups espanyols més importants del moment sense necessitat de renunciar al seu estil i amb Iñaki Antón de productor. Apareixen a les ràdios, venen més de 300.000 còpies aconseguint el seu primer disc de platí sobretot gràcies a un dels seus temes estrella (o el que més) "So payaso" que sonava en tots els pubs i discoteques de l'època. El fabulós videoclip que va guanyar el premi de la I edició de los Premios de la Música va ajudar... per ser el seu primer videoclip promocional no els va sortir pas malament, no. El disc està carregat de poesia amb versos de Pablo Neruda "Sucede" i de Miguel Hernández "Prometeo" que es colen entre les lletres de Robe. Cas apart mereix el primer tema del CD l'emocionant "Buscando una luna" d'Antonio Machado i el saxo que s'hi sent, treballant en aquest tema expliquen que estaven tan concentrats que van perdre un avió. Robe Iniesta al més estil Joan Manuel Serrat... però amb el seu estil. També hi trobem la col·laboració d'Albert Pla a "¡Qué sonrisa tan rara!" i una versió del "Me estoy quitando" dels Tabletom. Hi apareix un tema de nom "El día de la bestia" que Álex de la Iglesia el va aprofitar per la seua peli homònima (compte, no el confongueu amb el tema de Def con Dos). Amb el que va guanyar Robe amb el disc es va comprar una autocaravana.

I en plena efervescència de la gira d'"Agila" havia d'arribar un directe, i amb títol contundent "Iros todos a tomar por culo" (1997). Els temes foren enregistrats en concerts a Sevilla, Puente de la Reina, Avilés i Madrid. És un recull de clàssics de la banda i es publica "Amor castúo" com a single, un tema dels seus inicis. Durant aquesta gira amb Iñaki Antón i Fito Cabrales ideen un nou projecte sorgit del cap de Robe: posar música als poemes de Manolo Chinato, amic personal seu. Amb Miguel Colino al baix i José Ignacio Cantera a la bateria entren a l'estudi amb el nom d'Extrechinato y Tú jugant amb el nom  dels Extremoduro, Platero y Tú i Chinato. El disc "Poesía básica" no veu la llum fins el 2001 amb temes com "A la sombra de mi sombra" i "Juguete de amor".

Amb una formació que sembla definitiva (Robe, Iñaki, Cantera i Miguel) publiquen el setè disc "Canciones prohibidas" (1998) on mantenen el seu caràcter afegint arranjaments de corda i vent de la mà d'Antón. Continua el bon rotllo amb Fito i Fitipaldis: al tema "Golfa" canta Fito Cabrales i el 1999 fan la gira conjunta "Moñigos, morid" on els Fitipaldis presenten el seu primer disc "A puerta cerrada". La gira els porta al pavelló nou dels Camps Elisis de Lleida l'1 de maig de 1999. 

Després d'una llarga pausa en tots els aspectes arriba "Yo, minoría absoluta" (2002) un CD acompanyat d'un DVD d'un directe a Leganés de l'any 1999. El primer single i videoclip és del tema "A fuego", "La vereda de la puerta de atrás" és una cançó de les més íntimes del grup, però a mi, personalment, m'agrada "Standby", del milloret de la banda. Tornen al directe i omplen a tot arreu on van. Després de la gira Robe es pren un descans compositiu i decideixen regravar i remasteritzar cançons seues de la primera època sortint a la venda amb el nom de "Grandes éxitos y fracasos (episodio primero)" (2004) i "Grandes éxitos y fracasos (episodio segundo)" (2004) amb el single promocional "No me calientes que me hundo". La gira comença el 14 de març de 2004 al pavelló dels Camps Elisis de Lleida. Robe canta "En tu agujero" del disc "Besos de perro" (2003) de Marea.

El 2006, Uoho i Robe creen el segell discogràfic Muxik per a donar a conèixer nous grups (Inconscientes, Memoria de Pez...) i inicien una nova gira el 2008 que els torna a portar a Lleida el 17 d'octubre al camp del Gardeny. El novè disc "La ley innata" (2008) torna a ser una raresa conceptual amb un sol tema que va variant musicalment al llarg del disc amb sis moviments començant amb "Dulce introducción al caos" i compta amb la participació d'Ara Malikian amb el violí. El 2009, un cop acabada la gira, Robe publica la seua primera novel·la El viaje íntimo de la locura que havia començat a escriure el 2003 gràcies als seus estudis de Llengua i Literatura a la UNED.

Hi havia ganes de nou disc i "Material defectuoso" (2011) ven 12000 còpies la primera setmana de sortir a la venda sense cap mena de promoció. És un disc de sis temes entre els quals destaca "Tango suicida".  A partir del 2012 i després de la mort de Luis Von Fanta a Robe li agafa una vena solidària amb actuacions en benefici de diferents associacions: la gala La música Alimenta presentant el tema "El camino de las utopías" amb Iñaki; la gira Robando perchas del hotel per al projecte Un lápiz, un dibujo, regalant trossos del teló de la seua gira a entitats per a què en facin subhastes... També realitzen la primera gira per Hispanoamèrica el 2012 i el 2013 es publica la biografia oficial de la banda Extremoduro, De profundis. La historia autorizada escrita per Javier Menéndez Flores. 

El darrer disc d'estudi "Para todos los públicos" (2013) vindria envoltat per una història de robatoris. El disc va haver d'avançar la publicació ja que algú havia robat algunes còpies en la cadena de producció i havia filtrat alguns temes a la xarxa. L'autor del robatori va ser detingut per la Guardia Civil en una operació que van batejar amb el nom "Operación Agila" i fou la primera detenció realitzada a l'estat espanyol per filtració de material fonogràfic a la xarxa. Tot i això el disc de seguida es va situar a les llistes de vendes. A continuació nova gira per Espanya i Amèrica i Robe és nomenat ambaixador dels productes orgànics d'Extremadura pel president Monago, així en aquesta gira tenen el patrocini d'Organics Extremadura. El 2019 Robe participa en el tribut a Joaquín Sabina "Ni tan joven ni tan viejo" interpretant "Calle melancolía". A partir d'aquí poca cosa més com a Extremoduro, després d'acabar contracte amb Warner treuen el single "Experiencias de un batracio" publicat per El Dromedario Records durant una actuació a Valladolid i una gira de comiat que després d'haver venut 200.000 entrades no es va fer a causa de la pandèmia del 2020 i 2021.

Qui sí continuaria actiu és Robe publicant discos en solitari "Lo que aletea en nuestras cabezas" (2015); "Destrozares, canciones para el final de los tiempos" (2016), "Bienvenidos al temporal" (2018), "Mayéutica" (2021) i "Se nos lleva el aire" (2023). Enguany posava veu al tema "Caída libre" de l'últim disc de Leiva.

Extremoduro, gràcies a l'indiscutible lideratge de Robe Iniesta, va traspassar contra tot pronòstic la seua marginalitat inicial fins convertir-se en un dels grups més populars de l'estat espanyol a final de la dècada dels 90. Robe ha mort als 63 anys per causes que no s'han fet públiques.

Articles relacionats:

- Barricada

- Parabellum

L’arbre de Nadal pitagòric

En anteriors articles hem parlat d’alguns objectes fractals com el fractal de Koch i la piràmide de Sierpinski, objectes autosimilars, és a dir, amb una estructura que es va repetint i en què si agafem una lupa i fem un zoom a una part el que veiem és similar al total. Tant el floc de neu de Koch com la piràmide de Sierpinski donen lloc a boniques figures de motius nadalencs. Avui, a falta de pocs dies per les festes, en descobrirem un altre: l’arbre pitagòric.

L’arbre de Pitàgores és un fractal relacionat amb el teorema de Pitàgores ideat per l’enginyer i professor de matemàtiques dels Països Baixos Albert Bosman el 1942, curiosament un parell de dècades abans que Benoit Mandelbrot -el considerat pare de la geometria fractal- comencés a parlar dels fractals. Aquesta construcció que ara explicarem la va publicar al llibre El meravellós camp d’exploració de la geometria plana el 1957.

Per a fer la construcció cal partir d’un quadrat inicial (el tronc de l’arbre). Sobre el costat superior del quadrat hi dibuixem un triangle rectangle isòsceles (dos costats iguals) de tal manera que el seu costat més llarg (hipotenusa) coincideixi amb el costat del quadrat del tronc. Si el triangle no és isòsceles també es pot construir, però aleshores no queda simètric i personalment crec que té menys encant tot i que es formen estructures curioses.

En el següent pas, a sobre dels dos costats iguals del triangle (catets) que acabem de fer generem dos nous quadrats. I a continuació, sobre de cadascun d’aquest quadrats anem repetint el procés que hem descrit indefinidament (en matemàtiques diem que fem iteracions). Amb els quadrats i triangles que van apareixent es va formant una estructura geomètrica d’arbre on cada branca està formada per quadrats que donen pas a més branques quadrades i que pintat amb colors dona una bona idea de decoració nadalenca.

Si ens fixem ara en les propietats geomètriques, la suma de les àrees de cadascun dels quadrats que construïm sobre els catets dels triangles és igual a l’àrea del quadrat sobre el qual hem construït el triangle isòsceles. Això és conseqüència del teorema de Pitàgores, que ens diu que l’àrea del quadrat construït sobre la hipotenusa a d’un triangle rectangle és igual a la suma de les àrees dels quadrats construïts sobre els catets b i c: a²=b²+c².

Anem a comptar quants quadrats ens apareixen en cada pas (iteració). Comencem amb 1=2⁰ quadrat inicial (el tronc), després en el primer pas en construïm 2=2¹, a continuació 4=2², després 8=2³, i 16=2⁴, i 32=2⁵, i 64=2⁶, 128=2⁷, 256=2⁸… és a dir en el pas n construïm 2ⁿ quadrats. A més, en cada pas que construïm quadrats l’àrea del quadrat que es forma és la meitat del quadrat anterior. Us atreviu a comptar l’àrea total de diferents arbres pitagòrics “petits”?

Àrees

Si el quadrat més gran, el del tronc, té una àrea de L × L on L és la longitud del costat, tot l'arbre de Pitàgores encaixa perfectament dins una caixa de la mida de 6L ×4L. En el nostre cas el quadrat inicial és de costats 2×2, per tant hi cap dins d’un rectangle de 12×8. Ho podeu comprovar al dibuix. Bones Festes!

(Article publicat al Lectura el 21 de desembre de 2025)

Logaritmes

El logaritme és un d’aquell conceptes que massa sovint s’anomenen per a fer veure que les matemàtiques són molt difícils i no és ben bé així. El logaritme és una eina matemàtica ben senzilla d’entendre i de fer-ne ús, de fet el matemàtic Pierre Simon Laplace va afirmar que “l’invent dels logaritmes pot haver duplicat la vida dels astrònoms” ja que els càlculs amb nombres de molts dígits que feien servir els astrònoms s’havien simplificat gràcies al seu ús.

La popularització dels logaritmes va venir de la mà d’un extravagant terratinent escocès aficionat a les matemàtiques, John Napier (1550-1617) i el seu libre Mirifici logarithmorum canonis constructio (1614), la traducció del nom Construcció de la meravellosa regla dels logaritmes ja us pot fer pensar que fou un èxit comercial. Napier vivia en un castell, tenia títol de baró, sempre anava vestit amb capa i caputxa negra, tenia un pollastre negre de mascota que sempre anava amb ell i va titllar el Papa d’Anticrist. Per crear la paraula logaritme va ajuntar dos paraules gregues: logos, que vol dir raó, i arithmos, que vol dir nombre. En aquesta mateixa obra també introduí el punt com a separador decimal enlloc de la coma. I d’on li va venir a aquest home la necessitat d’introduir els logaritmes? Napier es va fer càrrec dels tributs de Merchiston i en el prefaci de la seua obra deixa ben clar que “Ja que res no és més tediós, col·legues matemàtics, en la pràctica de les arts matemàtiques que els grans retards soferts en el tedi de les llargues multiplicacions i divisions, el càlcul de raons i l'extracció de les arrels quadrades i cúbiques, i en les quals no només s'ha de considerar el retard de temps sinó també la molèstia”. Vaja, que li feien mandra les operacions.

Però què és un logaritme? Tot i que Neper va donar la definició de forma diferent, podem dir que un nombre m és el logaritme en base a de b si a^m=b, en llenguatge matemàtic m=log_ab si a^m=b. És a dir, simplement es tracta de trobar a quin nombre (m) hem d’elevar la base del logaritme (a) per a què ens doni el nombre b. Per exemple log₂8=3 ja que 2³=2×2×2=8, log₃9=2 ja que 3²=3×3=9 o log₁₀10000=4 ja que 10⁴=10×10×10×10=10000 (de fet, quan es tracta d’un logaritme de base 10, aquest nombre no s’acostuma a escriure: log₁₀1000=log1000). I quant deu ser el logaritme d’1 (log(1)) en qualsevol base? Només cal que penseu en propietats fonamentals de les potències… a quin nombre hem d’elevar un altre per a què el resultat doni sempre 1?

Els logaritmes permeten passar les multiplicacions a sumes i les divisions en restes facilitant els càlculs: 3=log(1000)=log(10×100)=log(10)+log(100)=1+2. Deixo per un altre article el concepte de logaritme neperià, que com podeu imaginar, el seu nom també prové de Neper.

Aplicacions dels logaritmes

Avui en dia els logaritmes són necessaris per a estudiar moltíssimes situacions: càlcul d’amortitzacions de capital, escales de terratrèmols, propagació d’epidèmies, creixement de plantes, pH de líquids, activitat nuclear o en els famosos decibels de mesura del nivell d’intensitat sonora. Per aquest motiu si un altaveu produeix un so de 70 dB, dos altaveus no produeixen un so de 140 dB, sinó que és de 73 dB. cada cop que es dobla un so els decibels augmenten en 3 que és justament 10*log₁₀2 d’acord amb la propietat de passar productes a sumes.

(Article publicat al Lectura el 23 de novembre de 2025)

Ilegales - Ángel exterminador

Jorge Martínez tenia dos grans aficions, els soldadets de plom i les guitarres elèctriques però de manera encertada es va dedicar més a la segona que a la primera. Des d'Avilés i amb la seua Fender Stratocaster el 1977 va formar el seu primer grup Madson, amb el seu germà Juan Carlos i David Alonso. Poc després passarien a anomenar-se Los Metálicos que finalment es van convertir en Ilegales. El van acompanyar Iñigo Ayestarán al baix i David Alonso a la bateria.

La nova banda va guanyar el 1982 el primer premi del concurs de rock I Muestra Pop-Rock de Asturias i amb la moral pels aires i les bones paraules del productor René de Coupeaud, que els acompanyaria durant tota una dècada, van editar una primer maqueta que va arribar al cantant Víctor Manuel, que en aquella època estava a la Compañía Fonográfica Asturiana (CFA) i va fotre un cop de mà. D'aquesta manera van publicar dos primers singles, un de més punk-rock "Revuelta juvenil en Mongolia" (1982) i una joia del més pop més melòdic "Europa ha muerto" (1982).

Aquests primers singles els donen una important repercussió inicial a nivell nacional. això acompanyat a què Jorge Martínez era algú que no deixava indiferent. Aquell 1982 venia d'insultar milers de hippies i de patir per la seua integritat física en un concert que compartien amb Miguel Rios. Amb l'ajut del promotor de Madrid Paco Martín, Martínez finança de la seua butxaca la gravació del primer LP "Ilegales" (1983) amb una impactant portada realitzada per la fotògrafa Ouka Lele. I comencen a sonar amb força temes com "Tiempos nuevos, tiempos salvajes" i altres que no passarien cap codi deontològic avui dia -de fet Youtube la té censurada i se li ha hagut de canviar el nom per "La noche alemana"- com la que se'n fot dels seus amics hippies "Heil Hitler" (Nazis, simpáticos los nazis/ nazis, conozco muchos nazis/ En la noche alemana/los judíos rezan), lletres amb molta crítica social com "Yo soy quien espía los juegos de los niños" i odes a la beguda a "Caramelos podridos" . El disc és la carta de presentació definitiva al mercat del rock espanyol. De fet el disc va haver de ser reeditat un parell d'anys després per Epic a causa d'estar esgotat. El 2023 es va estrenar el documental Ilegales82 (Movistar) que explica els primers anys de vida del grup.

L'any 1984 Epic i CFA arriben a un acord mitjançant el qual el segell depenent de la multinacional CBS s'encarregaria de produir i promocionar els discos d'Ilegales. Guillermo Vijande substitueix Ayestarán i publiquen el segon disc "Agotados de esperar el fin" (1984). En aquest elapé hi trobem un dels ja clàssics "Soy un macarra" (Soy un macarra, soy un hortera/voy a toda hostia por la carretera) o també "Odio los pasodobles" (Algo está sangrando dentro de mí/y no lo puedo soportar/cuando oigo un pasodoble sonar/me dan ganas de vomitar). El disc ja apareix considerat entre els millors de l'any al costat de Radio Futura, Alaska, Mecano, Objetivo Birmania, Luz Casal, La Unión, Glutamato...

A continuació vindria "Todos estan muertos" (1985). La producció del disc anterior no havia acabat de fer-li el pes a Jorge Martínez i va agafar les regnes en aquest aspecte de manera que acaba sortint un disc amb un so més dur i unes lletres ben punyents. Hi ha cançons que són censurades a les ràdios i això fa que el disc es vengui més en ambients alternatius. Lletres que tractaven sobre el suïcidi a "Ella saltó por la ventana",  apologia del soroll al més estil punk a "Hacer mucho ruido" o "Eres una puta" que no cal ni comentar. En la part central de l'elapé es veu una fotografia amb diferents guitarres i baixos corresponents a la col·lecció de Martínez i Vijande.

Veient-se ja al cim Ilegales i el seu mànager, Manolo Macías, creen la discogràfica Discobolo Records. El dia de Tots Sants de 1986 ofereixen un concert al Big Ben de Mollerussa del qual la recent companyia discogràfica en publica un doble directe "Ilegales en directo" (1986) i és distribuït per la independent Nuevos Medios. Se n'extreu un single que conté "Princesa equivocada" i altres tres temes. Els directes eren un dels punts forts de la banda i aquell mateix any van ser contractats per una gira per Amèrica del Sud: Equador, Colòmbia, Puerto Rico... i per l'estat espanyol tampoc no paraven de tocar amb Alfonso Lantero ara com a nou bateria.. 

Seguidament signen contracte amb Hispavox per publicar "Chicos pálidos para la máquina" (1988) donant continuïtat a Alfonso Lantero a la bateria i s'incorporen Juan Flores al saxo i Tolo Delafuente als teclats. Se n'extreuen els singles "Lavadora blues", "Al borde" amb un so molt pop i el popular "Ángel exterminador". El disc va tenir bona repercussió a nivell comercial i començaria la millor etapa en vendes de la banda. A més tot això aniria acompanyat d'una nova gira sud-americana i una altra d'europea que acaba al Festival Internacional de Berlín. Al final d'aquesta etapa Willy Vijande deixa la banda per dicrepàncies. Segons José Peral, el road-manager de la banda al llibre La Edad del Oro del Pop Español (Luca Editorial, 1992) "Vijande era el guaperas de la banda, sin embargo, es un auténtico negado para ligar". En canvi de Jorge explicava que "es un tio muy centrado y no es un broncas como se cree" i "aunque bebe mucho tampoco pierde el control". 

"(A la luz o a la sombra) todo está permitido" (1990) comporta la incorporació de Rafa Nenuco Kas al baix i Jaime Belústegui de Los Locos a la bateria. El disc sonava a les emissores comercials: "Me gusta como hueles", "Todo está permitido", "Chistes rock en ya menor"... Jorge Martínez composa juntament amb Manolo Tena i Pancho Varona "Directo al corazón" per a Miguel Rios. I segueixen amb aquesta línia amb "Regreso al sexo químicamente puro" (1992) que inclou una de les meues favorites "Drogas duras llenan sepulturas" amb Jandro Espina com a nou baix ja que Kas i Lantero habien anat a Desperados.  Després d'aquest disc es prenen un descans discogràfic i musical i retornen amb un disc diferent editat per Avispa "El corazón es un animal extraño" (1995). Un disc sese teclista que tira cap al rock dels 90 sense perdre l'estil propi com es pot comprovar amb la versió del "El loco soy yo" d'Augusto Algueró, una adaptació de la cançó de fa més de 400 anys "El caballero de Olmedo" que en el seu dia va inspirar Lope de Vega i el single "Dos ruedas y un motor". Amb aquest disc retornen momentàniament als escenaris.

Ilegales es pren un altre descans discogràfic i tornen amb "El apóstol de la lujuria" (1998), un disc contundent de la mà de Jorge Martínez de principi a fi i que retorna al so més salvatge dels orígens i amb Rubén Mol de bateria. Per començar la portada ja no deixa indiferent. El primer single i videoclip era tota una declaració de Martínez deixant-ho clar "He regresado", però també deia sarcàsticament que "He decidido comportarme". Tot i la bona repercussió inicial marca un final d'etapa amb Avispa. Després d'aquest disc Martínez es dedica a participar en tertúlies i programes de debat com en el Moros y Cristianos de Tele5, la seua postura provocativa, insurrecció política i xuleria ajudava a la cosa aquesta.  El 2001 canta "John Wayne" en el doble directe "Canciones escocidas" de Los Enemigos.

Després d'aquesta llarga pausa i d'una exitosa gira sudamericana, el 9 de setembre de 2002, Ilegales celebren un concert acollint 15000 persones a la plaça de la Catedral d'Oviedo per a celebrar els seus 20 anys de carrera. En aquest concert van ser convidats a pujar a l'escenari tots els músics que havien passat per la banda i va ser gravat per editar un doble CD i un DVD en directe "El día que cumplimos 20 años" (2003) publicat per Santo Grial Records. Jorge Martínez, en començar el concert diu: "Hemos tenido la chulería de celebrar nuestros veinte años con un concierto en el que no invitamos a ningún miembro de otras formaciones, sólo a los que han pasado por Ilegales, porque tenemos la firme convicción de que son los mejores músicos existentes en todo el planeta. Al fin y al cabo, ¿qué es el rock and roll sino un ejercicio de arrogancia?". En aquest disc s'interpreten clàssics en directe com el divertit i irreverent alhora "La Fiesta", un dels seus primers temes que s'extreu com a single i que sona de manera excel·lent en aquest disc. Dels millors tema del grup. També destaco la versió del "Tiempos nuevos, tiempos salvajes", un tema que no envelleix.

El directe continua sent el seu fort i en terres americanes tenen els seus seguidors més fidels -de fet la seua web la gestionen des d'allà-, tornen a fer gira amb exitoso concerts a Medellín o un de doble a Guayaquil. Un cop tornats a les espanyes es tanquen per a gravar "Si la muerte me mira de frente, me pongo de lao" (2003). El disc no defrauda i només publicar-se s'enfila en les llistes de vendes. La presentació del disc va càrrec del clàssic del rock'n'roll de la factoria Leiber & Stoller "Motín en la preisión". També és d'aquest disc "Chica del este" amb reminiscències històriques si us fixeu en el videoclip. Tornen a fer noves gires per Espanya, Sudámerica i fins tot pels EUA amb moltíssim èxit fins al 2009 quan reben el disc de diamant per haver venut més d'un milió de discos en la seua carrera.

El 2010 Jorge Martínez decideix posar punt i final a la història d'Ilegales i materialitza un nou projecte que feia temps que tenia en ment: Jorge Ilegal y los Magníficos. Per tancar l'etapa anterior es tornen a embarcar en una enorme gira de comiat Adiós amiguitos que omple a tot arreu on van d'Espanya i d'Amèrica Llatina acabant el març de 2011. Aquest nou projecte que volia semblar una orquestra de swing dels anys 40 comptava  amb els vells coneguts Jandro Espina Blanco al contrabaix, Jaime Beláustegui a la bateria, Juan Flores al saxo i Xuam Zem com a multiinstrumentista variat. Martínez ja havia treballat amb ell en l'extrany disc de jazz, psicodèlia i rock progressiu "Zem" (2007). També per posar el punt i final es reedita "En pleno brote psicótico (el día que cumplimos 20 años)"  (2010) i es publica el darrer directe enregistrat a la Sala Penélope de Madrid "Ni un minuto de silencio" (2011).

El primer tema que van enregistrar com a nova formació o l'últim com la banda antiga és una versió del “I should have known better” de The Beatles per a un disc d'homenatge als 50 anys de la banda de Liverpool. Segons Martínez  "puede ser la última canción grabada por Ilegales o la primera grabada por Los Magníficos, según se mire, y la cantamos en un inglés igual de malo que el español con el que los Beatles cantaron el ‘Bésame mucho’.". Amb aquest nou estil publiquen "Jorge Ilegal y Los Magníficos" (2011), "El guateque del hombre-lobo" (2012) i el directe "Nos vimos en el psiquiátrico" (2015). Es dediquen a versionar clàssics com "Bésame mucho", "Dieciseis toneladas" o "Popotitos".  En el directe hi participen Jaime Urrutia, Carlos Segarra, Johnny Cifuentes, Josele Santiago, Julián Hernández i el Sr Chinarro que van cantant temes propis i d'Ilegales.

Però Jorge veu que ell segueix composant temes que "suenan a Ilegales y es una estupidez hacer que las grabe cualquier otro grupo", i així, per alegria dels seus fans, tornen ek 2015 amb Jorge Martínez, Jaime Belaústegui i Alejandro Espina publiquen "La vida es fuego" des del seu propi segell La Casa del Misterio. Se n'extreuen els singles "Voy al bar"  amb un videoclip gravat en una sola seqüència i "Regresa a Irlanda", molt en la línia tradicional de lletra. Però el grup pateix una sonada pèrdua amb la mort per un infart de Jandro Espina el març de 2016 i anímicament es veuen afectats.

El 2022, aprofitant el 40è aniversari de la banda publiquen "La lucha por la vida" (2022), un disc amb nombroses col·laboracions com Loquillo, Coque Malla, Luz Casal o Andrés Calamaro .Aquell mateix any Martínez posa la guitarra en el tema "Somos la furia" del disc "Diario de una tregua" (2022) de Loquillo i canta "Ayatolah!" en el disc tribut a Siniestro Total "Sótano Total" (2022). El 2024 publiquen "Joven y arrogante" i s'embarquen en una nova gira, però el grup se veu obligar a aturar-la el setembre de 2025 per problemes de salut de Jorge. 

Jorge Martínez ha mort a causa d'un càncer de pàncrees, Com a última gravació canta "Rock suave" en el disc de duets de Loquillo "Corazones legendarios" (2025). 

Articles relacionats:

- Glutamato Yeyé

- Manolo Tena

- Radio Futura

- Parálisis Permanente

- Germán Coppini

Jimmy Cliff - Reggae nights

A finals dels seixanta el món de la música es va veure sacsejat per una humil música nascuda en una petita illa caribenya. Una música que no és ni religiosa ni revolucionària, sinó una música que se sosté de la tradició folklòrica jamaicana barrejada amb el rock que el jovent de l'època ja escoltava. Va suposar el naixement del reggae.

James Chambers era un xiquet de St Catherine, a Jamaica, que d'adolescent va ser expulsat del cole. Això d'estudiar no anava gaire amb ell i l'any 1962 va marxar cap a la capital, Kingston, a la cerca de fama i glòria com a cantant amb el nom artístic de Jimmy Cliff. Després de participar en concursos de talents i algunes maquetes va conèixer el productor Leslie Kong que va confiar fidelment amb ell i va enregistrar el primer single "Hurricane hattle" (1962) amb el que va aconseguir un primer petit èxit a nivell local. Altres singles que va publicar a nivell jamaicà van ser "Miss Jamaica" (1962) o "King of kings" (1963). Cliff i Leslie King van ser inseparables fins a la mort del productor el 1971. A Jamaica començava a ser conegut i fou escollit representant del país a la New York World's Fair i sortia a la tele al costat de Prince Buster en el programa This is ska!.

El 1964 coneix a Chris Blackwell, propietari d'Island Records, la productora que va introduir el reggae al món comercial. Blackwell el convenç perquè gravi per ell i provi sort al Regne Unit. I així el 1965 se'n va cap a Londres. A la Gran Bretanya no acabava d'enganxar aquesta cosa del reggae i va trigar en sortir el seu primer disc "Hard road to travel" (1967). L'elapé va ser una mena d'èxit inesperat per al públic i comença a confirmar a Cliff com a estrella emergent. S'hi inclouen temes com "Pride and passion", "I've got a feeling" i "Give and take".

El segon disc va ser "Jimmy Cliff" (1969) amb el qual li arriba el primer èxit "Wonderful world, beautiful people" -als EUA el disc duia aquest tema com a títol- que se situa en una no gens dolenta posició 6 en llistes britàniques i 25 en les americanes. Uns mesos després extreu "Vietnam" com a single amb menys èxit (46 RU) i de la qual Bob Dylan diu que és la millor cançó protesta. També és del disc el single "Come into my life" -res a veure amb el hit disco de Gala- . Però el tema més memorable del disc és un que ni es va publicar com a single "Many rivers to cross". És una balada que explica la història d'un home abatut en busca d'il·luminació i que s'acaba convertint a l'islam. El tema té acompanyaments d'orgue d'església i cors godspell i ha estat adaptat per Cher, UB40 o Annie Lennox entre d'altres.

Tornaria a les posicions altes de llistes amb la versió del "Wild world" de Cat Stevens aconseguint el seu segon i últim Top Ten al Regne Unit. El tema s'inclou en el seu tercer disc que duu el mateix títol "Wild world" (1971). En ple apogeu Cliff enregistra "Another cycles" (1971), en el qual hi trobem "Take a look at yourself" i "Sitting in Limbo". El 1972 també debuta interpretant Ivanhoe en el mon del cine amb la pel·lícula de Perry Henzell The harder they come i de la qual compon la banda sonora que és una recopilació de la música reggae i que va popularitzar als Estats Units l'anteriorment comentat "Many rivers to cross". De fet la banda sonora fou més popular que el film, que és tot un èxit a Jamaica però no passa d'allà. 

Aquest quinquenni fou especialment prolífic arribant a compondre hits per altres artistes com "You can get it if you really want" per a Desmond Dekker o "Let your yeah he yeah" per a The Pioneers. D'aquesta època són els discos "Unlimited" (1973), "Struggling man" (1974), "House of exile" (1974), "Brave warrior" (1975) i "Follow my mind" (1976). Sense èxits remarcables (bé, de fet ni no remarcables) d'aquesta època podria escollir "Born to win", "Fundamental reggay", "Under the soon, moon and stars", "Music maker" o l'adaptació del "No woman no cry" de Marley... i un altre tema que apareixerà més endavant.

El 1976 Cliff se'n va d'aventures pel continent africà que marcaran la seua vida professional, personal i espiritual ja que es va convertir a l'islam amb el nom d'El Hadj Naim Bachir però se veu que "no va satisfer la seua ànima". Fruit d'aquesta estada a l'Àfrica publica "Give thankx" (1978) amb un tema escrit pel percussionista gambià Rebop Kwaku Baah "Stand up and fight back", amb la participació de The Meditations a "Bongo man" -que donaria títol a un posterior docufilm- i "Meeting in Afrika".  De fet, al llarg dels anys vuitanta Jimmy actuaria sovint per Àfrica amb la seua banda Oneness amb gran controvèrsia per la seua actuació a Sudàfrica el 1982.

Cliff canvia de segell, continua publicant sense parar ("I am the living" (1980), "Give the people that they want" (1981) i "Special" (1982)) però no segueix cap trajectòria regular sense aconseguir cap objectiu a nivell personal. El 1982 grava "Oh la la (let's go dancing)" amb Kool & the Gang. En aquesta època, després de la mort de Bob Marley el 1981, molts l'assenyalen com el nou rei del reggae. Els pronòstics són exagerats. El seu major èxit arribaria amb "Reggae nights", un tema de Latoya Jackson convertit en clàssic estival de discoteques i festes de platja inclòs a "The power and the glory" (83).

Però ell va fent i li plouen totes. En el disc benèfic "We are the world" (1985) a Bruce Springsteen li dona per cantar un tema oblidat de Jimmy Cliff  de deu anys abans i així ressorgeix "Trapped" i ressorgeix Cliff. Amb el reviscolament publica "Cliff hanger" (1985) i obté el Grammy al millor disc de reggae. Hi trobem "Reggae street", "Hot shot" amb Amir Bayyan de Kool & the Gang i una producció vuitentera o "American sweet" de Latoya Jackson. També aquell any participa en el projecte Artists United Against Apartheid amb el single escrit per Steve Van Zadt "Sun city" al costat d'altres veus com Bob Dylan, Pat Benatar, Ringo Star, Ruben Blades, Bono o Peter Gabriel. El 1986 actua amb Robbie Williams, Rick Moranis i Peter O'Toole a la pel·lícula Club Paradise i contribueix amb set temes a la banda sonora, un d'ells "Seven day weekend" amb Elvis Costello. També el 1986 posa veus a l'àlbum "Dirty work" dels Rolling Stones, un disc on apleguen molta gent, des de Bobby Womack a Jimmy Page entre molts d'altres.

El següent disc "Hanging fire" (1988) fou gravat parcialment al Congo i apareix el tema "Shelter of your love" a la banda sonora de Cocktail. Tot i els discos, l'èxit a nivell internacional es va anar apagant però continuava sent un rei a Jamaica i com abanderat per altres causes socials. Només el 1995 amb "Hakuna matata" té algun èxit comercial gràcies a la banda sonora de The Lion King.

Jimmy Cliff era l'únic músic de reggae viu que ostentava l'Ordre del Mèrit, el màxim honor que atorga el govern jamaicà per èxits en les arts i les ciències. Ha mort als 81 anys a causa d'una pneumònia.

Articles relacionats:

- Prince Buster

- Kool & the Gang

- UB40

- The Specials

- Jimmy Buffet

- Harry Belafonte

Chris Rea - Driving home for Christmas

Christopher Anton Rea va néixer a Middlesbrough i tal com toca va ser supporter de l'equip de la seua ciutat tota la vida. Treballava a la geladeria familiar però de seguida Rea va destacar pel seu ganxo instrumental i per una bona capacitat per a escriure cançons i el 1972 entra a formar part de la banda Magdalenne en el lloc que havia deixat David Coverdale per anar a Deep Purple. A continuació va formar The Beautiful Losers, que el 1973 va rebre el premi a la Millor Banda Revelació entregat per Melody Maker. El 1974 signa el seu primer contracte com a solista amb Magnet enregistrant el seu primer senzill "So much in love", En aquest single ja es nota la seua tendència cap al blues i el rock.

Li va tocar lluitar contracorrent en l'època del naixement del punk però ho va superar amb els eu primer àlbum “Whatever Happened to Benny Santini" (1978) i el single "Fool (If you think it's over)" que es va situar en el 12 de la Billboard sent el major èxit de Rea en llistes americanes. Aquest èxit resulta un tema una mica estrany, ja que intervé més el piano que no pas la guitarra quan realment ell és guitarrista i va provocar que el comparessin amb Elton John o Billy Joel. Després d'aquest primer èxit arriben uns àlbums menors com "Deltics" (1979), "Tennis" (1980) i "Chris Rea" (1981). En aquests discos mantenia una complicada relació amb el seu productor Gus Dudgeon ja que li volia fer suavitzar el seu blues. "Diamonds" i "Loving you" són els temes que destacaria d'aquesta època. 

Amb "Water sign" (1983) i el canvi de producció -David Richards- li arriba l'hora de començar a triomfar en el mercat europeu, principalment a Alemanya i Irlanda i això el fa reviscolar i iniciar la seua etapa de major èxit. "Let it loose" va ser el primer senzill però el que li va donar repercussió fou "I can hear your heartbeat". Manté la línia amb el disc de portada horrible "Wired to the moon" (1984) amb "I don't know what is but I loved it" que la cantaven els jugadors del Liverpool, el tema de connotacions reggae "Touché d'amour" i "Ace of hearts". I acaba aquesta etapa (o inicia la següent) amb "Shamrock diaries" (1985). Gràcies als singles "Stainsby girls" (25 RU i 26 EUA) i "Josephine" dedicada a la seua primera filla (67 als EUA i RU però Top Ten en molts països d'Europa) aconsegueix situar els seus àlbums amb vendes de més d'un milió de còpies. 

I ara sí que arribem a la trilogia del zenit de la carrera musical de Chris Rea. El primer amb "On the beach" (1986) que arriba a l'11 en llistes angleses i americanes. Tot i que el més sonat "On the beach", cançó inspirada en les platges de Formentera, no va arribar a entrar al Top Ten (12 UK) s'ha convertit en un dels temes clàssics del guitarrista i va ser el primer single de Rea que un servidor de vostès va tenir. També són de l'àlbum "It's all gone" i "Hello friend". 

A continuació arribaria "Dancing with strangers" (1987) que no va arribar a l'1 per culpa del "Bad" de Michael Jackson. L'elapé és el major èxit fins aleshores de la carrera de Rea amb 42 setmanes en les llistes de vendes britàniques i aconseguint el disc d'or en només la primera setmana. "Let's dance" (12 RU) es converteix en un single radiat per mig món i és acompanyada per "Loving you again", la country "Que sera" i la nadala "Joys of Christmas"... però d'aquest single ens quedem amb la cara B del single i que serà la cançó que escullo enguany per felicitar el Nadal des del bloc "Driving home for Christmas", una meravellosa cançó autobiogràfica que explica la tornada a Middelbrough el Nadal de 1978 des dels estudis Abbey Road en cotxe, el 1988 la nadala es col·loca al 10 de les llistes. Gràcies als guanys d'aquests dos discos va saldar el deute que tenia amb Magnet de 320.000 €. Amb tot això no és d'estranyar que li publiquessin un disc de grans èxits "New light through old windows" (1988) amb el tema inèdit "Working on it" que va ser un altre èxit de vendes, fes una gira mundial amb entrades esgotades arreu...  i aleshores fitxa per Warner. 

El tercer disc en qüestió és "The road to hell" (1989) que ara sí arriba al número 1 en llistes britàniques en el qual s'hi manté 3 setmanes. El single "The road to hell (part 2)", inspirat en les retencions, es cola per segon cop al 10 en llistes i "Tell me there's a heaven" al 24. Amb el següent disc "Auberge" (1991) repeteix número 1 en vendes, tot i l'èxit del tema "Auberge" (16 RU) el trobo un disc repetitiu que fa aprofita Rea per viure de rendes,

Rea no parava i l'any següent publica "God's great banana skin" (1992) arribant al 4 en vendes gràcies sobretot a un altre exitós "Nothing to fear" (16 RU) i a mi m'agrada el tema que dona títol "God's great banana skin". Prolífic com estava arriba "Espresso logic" (1993) amb una altra cançó dedicada a una altra filla "Julia", el qual és el seu darrer èxit en llistes i amb un "Espresso logic" que personalment m'agrada, fixeu-vos en les percussions d'aquests dos temes. També participa en el "Duets" (1993) d'Elton John amb el tema "If you were me".

Rea, el 1994, es pren una pausa per ser operat d'un càncer de pàncrees, mentre es torna a publicar un recopilatori "The best of Chris Rea" (1994). Ja el 1996 Chris Rea escriu i produeix la pel·lícula "La passione" (1996) en la qual compon tots els temes i canta un duet amb Shirley Bassey "Shirley? Do you own a Ferrari?" i es publica el single "Girl in a sport car". Realment han estat molts els temes que Rea ha dedicat als cotxes. La dècada daurada es va acabant amb "The Blue Cafe" (1998) que conté "Sweet summer day". A partir d'aquí la carrera comercial va a la baixa i destacaria només "All summer long" de "King of the  beach" (2000) que el seu remix de José Padilla va tenir tirada en discoteques i una de les meues favorites, "Dancing the blues away" del disc "Dancing down the stony road" (2002).

En aquesta època els problemes de salut es van agreujar i li van haver d'extirpar el pàncrees, la melsa i una part del fetge, va patir un vessament cerebral el 2016 i el 2019 es va desplomar enmig d'una actuació al New Theater Oxford. Amb tranquil·litat es va dedicar a la producció de jazz creant Jazze Blue i a la pintura. Considerat per alguns com el Bruce Springsteen britànic Rea no ha volgut mai ser etiquetat com a estrella del rock tot i haver venut més de 40 milions de discos. Chris Rea ha mort als 74 anys.

Amb la música de Chris Rea els desitjo unes Bones festes!

Les nadales dels anys anteriors al bloc han estat:

2024: José Feliciano "Feliz Navidad"

2023: The Pogues i Kirsty MacColl "Fairytale of New York"

2022: Hurts "All I want for Christmas is New Year's Day"

2020: The Pretenders "2000 miles"

2019: Varis "El caganer"

2018: Varis "Aquelles nits de Nadal"

2017: Betagarri "No hi som tots"

2016: Shakin Stevens "Merry Christmas everybody"

2015: The Darkness "Christmas time (don't let the bells end)"

2014: Joe Cocker "One word (peace)"

2013: Madonna "Santa baby"

2012: Lynyrd Skynyrd "Run run Rudolph"

2011: Band Aid "Do they know it's Christmas"

2010: Elton John "Step into Christmas"

2009: Slade "Merry Xmas everybody"

2008: The Ramones "Merry Christmas baby"

2007: Wham "Last Christmas"

Pentangle - Will the circle be unbroken

Els guitarres Bert Janchs i John Rebourn formaven un duo amb el qual van enregistrar un únic elapé "Bert and John" (1966). L'experiència, pel que es veu, no fou gaire enriquidora i els va conduir a reclutar més gent per a una nova formació. Els afortunats van ser el bateria Terry Cox i un contrabaix que també sabia tocar la trompeta, la guitarra, la mandolina i el trombó -tocava aquest instrument a l'armada anglesa a Malàisia- a més de jugar al juvenil del Chelsea CF i que s'anomenava Danny Thompson. Els dos provenien de l'Alexis Korner Blues Incorporated, la banda del músic de rythm'n'blues britànic Alexis Korner i per la qual també hi van passar Jack Bruce, Charlie Watts i Ginger Baker entre d'altres. De fet Thompson va substituir Bruce quan se'n va anar a formar Cream amb Clapton i Baker.

Thompson venia d'enregistrar uns quants discos amb Korner: "Red hot from Alex" (1964), "Sky high" (1966), "Blues incorporated" (1967) i "A new generation of blues" (1968). En aquests discos es tocaven clàssics del blues barrejats amb algun tema propi de Korner. Per exemple "Ooo-wee baby" de Big Joe Turner, "Yellow dog blues" de W.C.Handy, "Woke up this morning" de BB King o "Stormy monday blues" de T Bone Walker.  

Amb tots aquests excel·lents instrumentistes feia falta una veu, i van incorporar la cantant Jacqui McShee. Com eren cinc no es van pensar el nom i va néixer Pentangle, que es convertiria en un dels grups més prestigiosos del folk britànic.

L'àlbum de debut va ser "The pentangle" (1968) i contenia 8 temes: 4 propis, 3 tradicionals i una versió del "Hear my call" de les Staple Singers. Es va publicar com a single un clàssic del folk irlandès "Let no man steal your thyme". El segon disc "Sweet child" (1965) ja va ser doble i la portada venia de la mà de Peter Blake, el mateix que va fer la del Sgt Pepper's dels Beatles. En aquest disc hi destaco el clàssic del blues americà "Turn your money green", un clàssic del folk anglès, "Bruton town" i altres temes com el mix de "Three dances". No va sortir publicat a l'elapé original però sí a la posterior reedició en CD el tema "Travellin' song" publicat en single el 1968 i que és un encadenament de temes tradicionals.

Respectuosos amb l'origen i la puresa de l'estil van rebutjar incorporar qualsevol instrument elèctric justament en un temps on la música buscava innovar i cercar estils més avantguardistes. I amb el tercer disc "Basket of light" (1969) els arriben les millors vendes. Amb una companyia discogràfica discreta Transatlantic arriben al 5 en les llistes de vendes britàniques i s'hi mantenen durant 28 setmanes.  Van ser, sobretot, dos temes els que van abonar aquest èxit. El single, també un tema tradicional del folk, "Once I had a sweetheart" que entrà en llistes a la posició 46 i el tema "Light flight" que es situà vàries setmanes en llistes arribant a la 43, posicions discretes però que van donar una empenta al grup. Aquest darrer tema es va popularitzar gràcies a ser la caràtula de la primer sèrie en color de la BBC Take Three Girls.

El quart disc "Cruel sister" (1970) és un disc amb tot de temes tradicionals, sense cap composició pròpia. El disc també entra en llistes en una discreta posició 51. McShee  mostra una veu exquisida musicalment en aquests temes: "Lord Franklin", "Jack Orion" que ocupa tota la cara B, "Cruel sister"...  Amb "Reflection" (1971) ja començaven les baralles internes perquè les sessions de gravació depenien de l'estat de borratxera de Janchs i Rebourn. Entre els temes destacats la celta "Wedding dress" i el godspel "Will the circle be unbroken", el tema amb el quan vaig escoltar els Pentangle per primer cop.

Amb "Solomon's seal" (1972) posen punt i final a una primera etapa. Comparteixen track list algun tema propi com "People on the highway" amb uns quants clàssics "Sally free and easy", la nadalenca "The cherry tree Carol", "The snows", "High Germany"... Janchs deixa el grup i els Pentangle pleguen veles.

Danny Thompson es va dedicar a fer de músic de sessió -que ja ho havia fet mentre estava a Pentangle-. Així va gravar al costat de Marianne Faithful al disc "North country maid" (1966); amb Donovan a "Celia of the seals" (1970); al disc "Every picture is a story" (1972) de Rod Steward; al discos "Light of love" (1974) i "Zinc alloy and the hidden riders of tomorrow" (1974) dels T Rex; amb Kate Bush a "Pull out of the pin" (1982); amb els Talk Talk a "Happiness is easy" (1986); amb els ABC al disc "Alphafet city" (1987); en el tema de Sam Brown "Piece of my luck" (1988); al costat dels Ketama a "Africa" (1989); amb l'ex-Wham! Andrew Ridgeley en model blues a "Baby Jane" (1990); amb Alison Moyet a "Rise" (1991); en el disc més exitós de Tasmin Archer en el tema "In your care" (1992); amb Everything but the Girl a l'àlbum "Amplified heart" (1994); un altre cop amb els Ketama a "Pozo del deseo" (1994); infinitat de cops amb Richard Thompson com per exemple a "Big Chimney" (1997); en el disc "Book of secrets" (1997) de Loreena McKennit; amb Peter Gabriel a "No way out" (2002)...

A inicis dels 80 la banda torna a reunir-se amb Mike Piggot al lloc de Renbourn. I així publiquen "Open the door" (1985), una barreja de folk, jazz i pop amb temes com "Dragonfly", "Yarrow" o un de Milton Nascimento "Mother Earth". El 1986 Thompson abandona definitivament el grup i és substituït per Nigel Portman Smith. El seu debut en solitari arriba amb el disc instrumental amb contrabaix solista "Whatever" (1987) amb bona acceptació en l'entorn de la música celta i folk amb temes com "Swedish dance" i "Till Minnie Av Jan". Seguidament vindria "Whatever next" (1989) amb cançons tradicionals búlgares "Sandansko oro" i angleses "Fanfare/basket of eggs" i així va anar publicant discos fins el darrer "Connected" (2012). Tal com hem comentat abans continuava participant en multitud de col·laboracions sent les més habituals amb el seu amic Richard Thompson de Fairport Convention, un dels gran del folk. El 2008 i el 2011 amb la formació original de Pentangle es torna a reunir per alguns concerts.

Danny Thompson, un virtuós del contrabaix -el seu l'anomenava Victoria- ha mort als 86 anys.

Articles relacionats:

- The Chieftains

- Staple Singers (II)

- Staple Singers

- The Pogues 

- BB King

- Cream